En els darrers anys, dins del context de la psicologia forense o la psicoteràpia especialitzada en el context judicial, hem estat testimonis de l’evolució i l’ús de l’anomenada Síndrome d'Alienació Parental o SAP en casos de separacions i divorcis contenciosos d’elevada conflictivitat entre els progenitors, en els quals es poden observar situacions de rebuig filial cap al pare o cap a la mare.
Aquest constructe va emergir a la dècada dels anys 80, de la mà del metge nord-americà Richard Gardner, dins del marc de litigis civils o de custòdia. La descripció de l’autor sobre aquesta problemàtica es dirigia a descriure un binomi simplista de progenitor/a alienador/a versus progenitor/a alienat/ada. És a dir, un/a progenitor/a que intencionalment condicionava al fill o filla contra l’altre per tal que fos rebutjat/ada de forma injustificada. En aquesta descripció, gran part de les acusacions eren realitzades cap a les mares qui, segons l’autor, inculpaven falsament l’altre progenitor d’exercir violències sexuals en els fills/es per a obtenir beneficis en els processos de custòdia.
Tot i la popularització del SAP, el fenomen no ha estat reconegut per cap associació professional ni científica de la salut mental. En l’àmbit de la psicologia, s’ha evidenciat la complexitat i la variabilitat del fenomen del rebuig filial, així com la inadequació d’utilitzar el constructe SAP donat que, d’una banda, resulta simplista i dicotòmic per realitzar una diagnosi del conflicte i, de l’altra, no correspon al que clínicament s’entén com a síndrome (conjunt de signes i símptomes clínics). En aquest sentit, els principals manuals d’avaluació d’ús internacional (DSM-5 i CIE-11) no han arribat a incorporar mai el constructe del SAP dins les seves categories d’avaluació i/o descripció psicopatològiques.
És en el context judicial on l’ús d’aquest constructe, per part d’alguns/es professionals de la salut, dels agents i operadors jurídics, ha generat conseqüències doloroses per als nens, nenes i adolescents dins de processos de litigi cronificat entre els progenitors als tribunals.
Així, en els últims anys, han estat diverses les sentències que rebutgen l’ús del SAP, com la Sentencia 162/2016 del Tribunal Supremo de 16 de marzo de 2016 o la Sentencia 399/2015 de la Sección 6ª de la Audiencia Provincial de Málaga de 30 de junio. Fins que, finalment, el Consejo General del Poder Judicial (2016) va publicar en la seva Guia pràctica de la Llei Orgànica 1/2014 la importància de les valoracions psicosocials dels professionals forenses per analitzar de forma específica les diferents i complexes causes del rebuig filial, fent especial èmfasi en els casos de violència.
La tasca del psicòleg o psicòloga que avalua aquest tipus de conflictes ha de contemplar diverses hipòtesis explicatives, no excloents, les quals es van considerant i descartant a partir de l’anàlisi del cas. Entre les possibles opcions, la literatura científica troba diversos exemples que contribueixen en les dinàmiques paternofilials disfuncionals que afecten i involucren a tots els membres de la unitat familiar, com el deteriorament de la comunicació, els estils educatius inadequats o la manca d’habilitats parentals, la presència de trastorns mentals, els interessos secundaris derivats de processos de separació conflictius o, fins i tot, les situacions de maltractament i/o negligència parental, entre d’altres. Tots aquests factors poden aparèixer de forma transversal, generant una major complexitat dels casos que requereix un alt grau d’expertesa en els i les professionals intervinents. En aquest últim cas, quan parlem d’un rebuig filial derivat de situacions de maltractament i/o negligència parental, han de ser objecte d’identificació i actuació immediates, amb especial cura de protegir i centrar les actuacions en el principi superior dels infants i de les víctimes.
Precisament, en casos on es detectin indicis de violència en l’àmbit de parella o familiar, s’ha de vetllar profundament perquè l’ús d’aquest constructe no pugui ser utilitzat com una eina més de dany cap als infants i les víctimes de violència. Aquest és un context altament sensible i prioritari, on l’ús del SAP minimitza el patiment real de les víctimes de violència i derivant, en alguns casos, cap a processos psicològics inadequats i coercitius que resulten dolorosos i ineficaços per a les famílies i infants. Cal recordar que els processos de psicoteràpia sempre són voluntaris i han de vetllar pel benestar, la salut i la seguretat de les persones afectades.
En termes generals, el model més acceptat per explicar aquestes dinàmiques complexes és multifactorial i sistèmic. I dins d’aquest model, a diferència del que ocorre amb el SAP, s’accepta el concepte interferències parentals per referir-se a la presència de verbalitzacions, conductes, manipulacions i/o altres estratègies dirigides a obtenir el posicionament i suport filial incondicional, alhora que l’animadversió de l’altre progenitor i, en molts casos, fins i tot de la família extensa o la seva xarxa social. Aquestes interferències parentals, juntament amb altres conceptes, com el conflicte de lleialtats, la coalició o la triangulació, són constructes psicològics complexos per definir processos que es produeixen davant relacions familiars disfuncionals que s’han d’abordar per part de la psicoteràpia familiar especialitzada en casos que provenen, generalment, del context judicial, i que requereixen un alt grau de coneixement i eines per abordar-les de forma adequada. Precisament, per aquest motiu, no entendre ni abordar la complexitat d’aquest tipus de fenòmens contribueix a la polarització del conflicte i s’allunya del benestar dels infants involucrats.
En definitiva, davant d’aquesta complexitat, les avaluacions realitzades han de ser rigoroses i d’acord amb la metodologia científica de la nostra disciplina i, alhora, mantenir els dictats deontològics presents, per tal de fer prevaldre l’interès superior del nen, nena o adolescent.