En els darrers anys, dins del context de la psicologia forense o la psicoteràpia especialitzada en el context judicial, hem estat testimonis de l’evolució i l’ús de l’anomenada Síndrome d'Alienació Parental o SAP en casos de separacions i divorcis contenciosos d’elevada conflictivitat entre els progenitors, en els quals es poden observar situacions de rebuig filial cap al pare o cap a la mare.
Aquest constructe va emergir a la dècada dels anys 80, de la
mà del metge nord-americà Richard Gardner, dins del marc de litigis civils o de
custòdia. La descripció de l’autor sobre aquesta problemàtica es dirigia a
descriure un binomi simplista de progenitor/a alienador/a versus progenitor/a
alienat/ada. És a dir, un/a progenitor/a que intencionalment condicionava al
fill o filla contra l’altre per tal que fos rebutjat/ada de forma
injustificada. En aquesta descripció, gran part de les acusacions eren
realitzades cap a les mares qui, segons l’autor, inculpaven falsament l’altre
progenitor d’exercir violències sexuals en els fills/es per a obtenir beneficis
en els processos de custòdia.
Tot i la popularització del SAP, el fenomen no ha estat
reconegut per cap associació professional ni científica de la salut mental. En
l’àmbit de la psicologia, s’ha evidenciat la complexitat i la variabilitat del
fenomen del rebuig filial, així com la inadequació d’utilitzar el constructe
SAP donat que, d’una banda, resulta simplista i dicotòmic per realitzar una
diagnosi del conflicte i, de l’altra, no correspon al que clínicament s’entén
com a síndrome (conjunt de signes i símptomes clínics). En aquest sentit, els
principals manuals d’avaluació d’ús internacional (DSM-5 i CIE-11) no han
arribat a incorporar mai el constructe del SAP dins les seves categories
d’avaluació i/o descripció psicopatològiques.
És en el context judicial on l’ús d’aquest constructe, per
part d’alguns/es professionals de la salut, dels agents i operadors jurídics,
ha generat conseqüències doloroses per als nens, nenes i adolescents dins de
processos de litigi cronificat entre els progenitors als tribunals.
Així, en els últims
anys, han estat diverses les sentències que rebutgen l’ús del SAP, com
la Sentencia 162/2016 del Tribunal Supremo de 16 de marzo de 2016 o la
Sentencia 399/2015 de la Sección 6ª de la Audiencia Provincial de Málaga de 30
de junio. Fins que, finalment, el Consejo General del Poder Judicial (2016) va
publicar en la seva Guia pràctica de la Llei Orgànica 1/2014 la importància de
les valoracions psicosocials dels professionals forenses per analitzar de forma
específica les diferents i complexes causes del rebuig filial, fent especial
èmfasi en els casos de violència.
La tasca del psicòleg o psicòloga que avalua aquest tipus de
conflictes ha de contemplar diverses hipòtesis explicatives, no excloents, les
quals es van considerant i descartant a partir de l’anàlisi del cas. Entre les
possibles opcions, la literatura científica troba diversos exemples que
contribueixen en les dinàmiques paternofilials disfuncionals que afecten i
involucren a tots els membres de la unitat familiar, com el deteriorament de la
comunicació, els estils educatius inadequats o la manca d’habilitats parentals,
la presència de trastorns mentals, els interessos secundaris derivats de
processos de separació conflictius o, fins i tot, les situacions de
maltractament i/o negligència parental, entre d’altres. Tots aquests factors
poden aparèixer de forma transversal, generant una major complexitat dels casos
que requereix un alt grau d’expertesa en els i les professionals intervinents.
En aquest últim cas, quan parlem d’un rebuig filial derivat de situacions de
maltractament i/o negligència parental, han de ser objecte d’identificació i
actuació immediates, amb especial cura de protegir i centrar les actuacions en
el principi superior dels infants i de les víctimes.
Precisament, en casos on es detectin indicis de violència en
l’àmbit de parella o familiar, s’ha de vetllar profundament perquè l’ús
d’aquest constructe no pugui ser utilitzat com una eina més de dany cap als
infants i les víctimes de violència. Aquest és un context altament sensible i
prioritari, on l’ús del SAP minimitza el patiment real de les víctimes de
violència i derivant, en alguns casos, cap a processos psicològics inadequats i
coercitius que resulten dolorosos i ineficaços per a les famílies i infants.
Cal recordar que els processos de psicoteràpia sempre són voluntaris i han de
vetllar pel benestar, la salut i la seguretat de les persones afectades.
En termes generals, el model més acceptat per explicar
aquestes dinàmiques complexes és multifactorial i sistèmic. I dins d’aquest
model, a diferència del que ocorre amb el SAP, s’accepta el concepte
interferències parentals per referir-se a la presència de verbalitzacions,
conductes, manipulacions i/o altres estratègies dirigides a obtenir el
posicionament i suport filial incondicional, alhora que l’animadversió de l’altre
progenitor i, en molts casos, fins i tot de la família extensa o la seva xarxa
social. Aquestes interferències parentals, juntament amb altres conceptes, com
el conflicte de lleialtats, la coalició o la triangulació, són constructes
psicològics complexos per definir processos que es produeixen davant relacions
familiars disfuncionals que s’han d’abordar per part de la psicoteràpia
familiar especialitzada en casos que provenen, generalment, del context
judicial, i que requereixen un alt grau de coneixement i eines per abordar-les
de forma adequada. Precisament, per aquest motiu, no entendre ni abordar la
complexitat d’aquest tipus de fenòmens contribueix a la polarització del
conflicte i s’allunya del benestar dels infants involucrats.
En definitiva, davant d’aquesta complexitat, les avaluacions
realitzades han de ser rigoroses i d’acord amb la metodologia científica de la
nostra disciplina i, alhora, mantenir els dictats deontològics presents, per
tal de fer prevaldre l’interès superior del nen, nena o adolescent.